logo.7.png

Sabies què?

Està demostrat que el cànnabis pot afectar al cervell d’un jove que en consumeix de forma continuada. Llegir més...

Notícies

Hipocresia amb la despesa social

13 de desembre de 2019

(Publicat al Diari Ara, 11 de desembre de 2019 per Germà Bel)
Si se suprimissin "les ambaixades i TV3", la despesa pública en sanitat podria pujar una decimeta
Noam Chomsky defineix la hipocresia com el rebuig a aplicar-nos a nosaltres mateixos els valors i les regles de mesura que apliquem als altres. El debat sobre despesa social a Catalunya és terreny propici per als exercicis barrocs d’hipocresia. Ara mateix en tenim una prova amb les dades del 2017, que indiquen que la despesa pública en sanitat a Catalunya va ser el 4,6% del PIB, per sota del 5,5% del conjunt de l’Estat.

Per sota de la despesa de Catalunya només hi ha la molt neoliberal Comunitat de Madrid, i a l’altre extrem, com a campiona indiscutible de la despesa pública en sanitat, Extremadura, model de l’esquerra transformadora. Ara, ves per on, la segona comunitat amb més despesa pública en sanitat és Múrcia, governada pel PP des de fa dècades, i on Vox va guanyar en les generals del 10-N. Però la tercera menys gastadora són les Illes Balears, amb el seu tripartit progressista... Quin embolic ideològic!

El gràfic que acompanya aquest article mostra la despesa pública en sanitat en tant per cent del PIB i els recursos transferits de l’Estat a les autonomies també en tant per cent del PIB (competències homogènies, 2017). Això és rellevant: el 90% o més dels ingressos no financers de les autonomies són decisió central (excepte al País Basc i Navarra). Les potestats autonòmiques sobre impostos cedits o participats abasten del 5% al 10% dels ingressos tributaris. És el que hi ha. I és clar: la correlació entre el finançament rebut i la despesa pública en sanitat (en tant per cent del PIB) és altíssima, un 0,84.

 És bàsicament això, i només alterat en els marges per qüestions idiosincràtiques regionals que expliquin les poques diferències no explicades pel finançament rebut. Per exemple, a Catalunya, si se suprimissin "les ambaixades i TV3”, com voldria el no nacionalisme espanyol, la despesa pública en sanitat podria pujar una decimeta, del 4,6 al 4,7% del PIB (i menys recursos per a promoció exterior i per a cultura i comunicació). Tanmateix, un 4,7% del PIB encara estaria molt per sota de la mitjana estatal!

Però... parem un moment: ¿és realment un problema que gastem menys que la mitjana? De fet, és la conseqüència d’un sistema tan solidari que altera l’ordre del nivell de vida de les famílies entre regions amb la redistribució. Segur que recorden aquella contundent invectiva de l’extint Albert Rivera al Parlament de Catalunya, ara farà cinc o sis anys, afirmant amb nacional contundència que volia ser solidari amb Terol (sí, Terol llavors ja existia)... potser ignorant que, tant llavors com ara, el nivell real de vida de les famílies de Terol era superior al de les famílies catalanes, tot considerant l’acció redistributiva de l’Estat i el nivell de preus relatius. I si es dona adhesió a un sistema amb tanta solidaritat, que a Catalunya hi hagi menys despesa pública en sanitat és consistent. Pura conseqüència.

Si, amb tot, es creu que cal augmentar significativament la despesa pública en sanitat, per posar-nos a la mitjana espanyola (com a mínim!), es necessiten uns 2.100 milions d’euros (potser 1.900, suprimint “les ambaixades i TV3”). Sempre queda la via d’augmentar addicionalment els impostos als contribuents catalans (silenci de fons...). S'està discutint ara mateix al Parlament, segons diuen. Però el marge és estret. Tot i que Piketty ho ignori, a Catalunya tenim el segon impost sobre el patrimoni més gran de la Unió Europea (després de l'Aragó). El rànquing és fàcil, ja que cap altre país de la UE té un impost sobre el patrimoni general. I som al top 5 espanyol de successions (aquí un rànquing europeu és més difícil, ja que n’hi ha uns quants). L’IVA no es pot tocar, i societats és totalment central. I transmissions patrimonials ja és al top espanyol.

Què ens queda amb marge? Sí, l’IRPF. I per aquí van les discussions per al pressupost. Ara, una nota: augmentar els impostos als que més declaren a l’IRPF pot suscitar alguna alegria social, però no proporcionarà recursos, la veritat. Ho sabem tots. Si es vol augmentar recursos de veritat, si no es pot tocar l'IVA (i aquí el frau no afectaria el resultat, per cert), no hi ha més remei que augmentar la pressió fiscal sobre les rendes mitjanes i mitjanes baixes, on resideix el potencial de recaptació en grans números. És exactament això el que fan els països escandinaus, com ja vam discutir fa poc aquí. I sembla que és exactament el que es proposen fer els negociadors dels pressupostos de la Generalitat. Haurien de moderar la hipocresia entre aspiracions de despesa i voluntat política d’ingressos. Hi tornarem.

Per accedir a la notícia: aquí

Aquest lloc web utilitza cookies perquè gaudeixis d'una millor experiència d'usuari. Més informació