logo.7.png

¿Sabías qué?

El trastorno límite de la personalidad es una alteración severa de las características de la personalidad y del comportamiento de los individuos. Leer más...

Noticias

Las doce campanadas educativas que nos deja el año 2020

05 de Enero de 2021

(Publicado el 29 de diciembre de 2020 en el Diari de l'Educació por Víctor Saura)
Un acontecimientos con múltiples derivadas, ha marcado la actualidad educativa del año 2020.

 1. El curs de les escoles tancades

Feia poc més d’un mes que s’havia aprovat el “pressupost més alt de la història en educació“, i tot se’n va anar en orris. El 12 de març, el president Quim Torra anunciava en roda de premsa que tot l’ensenyament, de la bressol a la universitat, s’aturava quinze dies per frenar la transmissió del virus. Ben aviat es va veure que, amb la Setmana Santa pel mig, ens aniríem al mes. Però ni així. Dia rere dia tot l’abril i tot el maig. Els infants tancats a casa, dibuixant arcs de Sant Martí i cantant el Resistiré, mentre mestres i professors feien un curs accelerat d’ensenyament virtual pel qual gairebé ningú estava preparat. Fins a arribar a començaments de juny, quan les escoles, més que reobrir, van fer un simulacre que va deixar sensacions molt estranyes. Un trimestre per oblidar. O per recordar les lliçons d’aquelles fatídiques setmanes.

Les desigualtats educatives van aflorar més que mai, segons recolliria mesos després el Síndic de Greuges en el seu informe anual sobre la infància. Vam aprendre el concepte de “bretxa digital”, que no anava només de dispositius i connectivitat, sinó també de coneixement. De formació. De classe social. I gràcies als estudis sociològics d’urgència vam aprendre que només 1 de cada 4 llars amb rendes baixes estaven equipades perquè els seus infants poguessin seguir un model d’ensenyament virtual (Xavier Bonal i Sheila González); que als alumnes de classes benestants se’ls va seguir ensenyant, perquè els docents van tractar de no perdre el fil del currículum, mentre que als de les classes més humils l’objectiu va ser acompanyar-los (Aina Tarabini i Judith Jacovkis). Vam saber que aquell trimestre, el 20% de l’alumnat vulnerable havia desconnectat totalment o gairebé (estudi Gesop encarregat pel Consorci d’Educació de Barcelona), i a la vegada que totes les enquestes assenyalen que per la major part d’ensenyants la virtualitat havia significat més estrès i sobrecàrrega de treball, i que, des del punt de vista del treball acadèmic, en general l’experiència havia estat insatisfactòria.

2. El curs de les escoles obertes

La segona notícia de l’any és un fet que, en qualsevol altre moment, no ho hauria estat mai. És la cosa més normal del món que les escoles estiguin obertes, i en canvi, el fet no hagin tancat durant el primer trimestre del curs 2020/21 s’ha viscut com un enorme èxit, gairebé una proesa. I és que ningú s’hauria atrevit a vaticinar-ho el 14 de setembre, quan un sector de famílies, petit però sorollós, advocava per no portar els seus fills a l’escola (i de fet, no ho han fet); quan alguns sindicats consideraven que el retorn era una temeritat; i sobretot quan, gràcies a l’aplicació traçacovid, durant els primers dies tothom veia com el nombre de grups bombolla confinats creixia a un ritme exponencial i semblava que no tindria aturador. Vam aprendre el concepte de “por insuperable”. I a totes hores parlàvem d’incertesa. A mitjans d’octubre alguns centres tenien més de deu i quinze grups estables confinats, però les autoritats sanitàries no ordenaven el seu tancament, la qual cosa generava un evident desconcert, mentre alguns experts proclamaven que mantenir les escoles obertes era una catàstrofe i que, en poques setmanes, un segon confinament era inevitable. Però cada cop que se li preguntava, els responsables del Departament descartaven passar al model híbrid en l’ensenyament obligatori. Només ho han fet els postobligatoris. I les escoles no han tancat, és a dir, només ho han fet 31 centres (el 0,61% del total), i tots ells han estat escoles rurals o llars d’infants que tenien només un o dos grups. I això en un context en el qual hi ha hagut més recursos humans, però menys dels que s’esperaven abans de l’estiu, i en conseqüència les ràtios han tendit a variar poc o gens. Segurament la clau han estat les mesures de prevenció que els centres han aplicat amb molt rigor: grups estables i estancs, mascareta a totes hores, higiene, reforç de les tasques de neteja i desinfecció… i ventilació natural fins i tot quan ja ha arribat el rigorós hivern. Sense oblidar els cribratges fets pel Departament de Salut, més de 600.000 tests PCR fets en tres mesos que han permès identificar a molts positius asimptomàtics i que han avalat la idea que els contagis gairebé sempre arriben de fora.

3. El curs que més hem valorat els casals i les colònies

Però entre el juny i el setembre vam tenir l’estiu. I també va ser notícia el que en general és rutina. Però mai abans els mitjans de comunicació havíem estat tan pendents del lleure educatiu: els casals, les colònies, els camps de treball… Hi havia dos poderosos motius per posar-hi el focus. El primer és que, després de molts mesos de desconnexió, havien de suposar el retrobament de molts infants amb una activitat educativa col·lectiva. El segon és que allò anava a ser el banc de proves del que havia de passar al setembre. Entitats com la Fundació Bofill van parlar de la necessitat d’un “estiu enriquit” per recuperar el terreny perdut, en especial als infants més vulnerables, i van demanar a les administracions un esforç econòmic per aconseguir-ho. Però un mes i mig abans de començar no hi havia cap seguretat que es podrien fer. Es van fer i van anar prou bé, encara que la participació va ser menor de l’habitual (segons l’informe del Síndic, la participació en les activitats de lleure durant l’estiu es va reduir en un 34,5%). Hi va haver molt pocs casos de casals confinats, si bé és cert que era a l’estiu, quan l’aire lliure és gairebé una necessitat, i quan la primera onada del virus ja era història mentre la segona no s’albirava encara. Però aquella experiència va deixar alguna bona notícia, com el fet que el seguiment de l’Hospital Sant Joan de Déu a diversos grups de colònies va concloure que la canalla infectava sis vegades menys del que ho feia el global de la població.

4. El curs que més hem malmès l’educació 360

En l’àmbit educatiu, i des d’un punt de vista estrictament econòmic, el món del fora escola és qui més ha patit (i està patint) les conseqüències d’aquesta crisi (segurament seguit de prop per les escoles bressol privades). És on més empreses i entitats socials han abaixat la persiana o estan pensant a fer-ho, i per tant on hi ha hagut més destrucció de treball i d’oportunitats educatives. Si fa anys que sabem que és l’àmbit de l’educació 360 és on més s’eixamplen les desigualtats educatives, cal concloure que aquest darrer trimestre encara s’hauran accentuat més.

Al llarg d’aquests mesos, hem vist tancar acadèmies d’idiomes molt arrelades, entitats socials que han anunciat el seu punt final, clubs esportius de barri i cases de colònies familiars que han hagut d’implorar ajudes públiques per poder subsistir. Ajudes que arriben amb comptagotes i no garanteixen res. Malgrat les crides de les autoritats educatives a no deixar de fer extraescolars, i que l’oferta d’activitats culturals no s’ha aturat, la realitat és que molts tallers, cursos, sortides, colònies… s’han deixat de fer, alguns per falta de matrícula, altres perquè les mesures de prevenció imposades per les autoritats feia inviable la seva organització. Òbviament, tampoc va ajudar gens el fet que es trigués a aprovar el seu protocol i que, tres setmanes després de fer-ho, a finals d’octubre les extraescolars fossin proscrites de nou, en mig d’un paquet de restriccions de tota mena per frenar l’expansió de la covid. El veto es va aixecar tres setmanes després, però no del tot, ja que s’incorporava un nou peatge de grups de 6 com a màxim, la qual cosa obligava a reorganitzar-ho tot… als qui encara tenien la moral i el múscul per fer-ho. Les organitzacions del sector estimen que cal un rescat de 80 milions d’euros per salvar-lo.

5. Quan la virtualitat va assaltar els campus

A la universitat catalana hi ha hagut canvi de cares a dos dels principals rectorats (UB i UAB), però la principal novetat també ve derivada de la pandèmia. Hi ha alumnes de primer curs que encara no han trepitjat la seva facultat. I els que fan segon només ho van fer durant uns mesos, fins que es va decretar el confinament. Des d’aleshores, la universitat en cap moment ha recuperat la modalitat presencial, malgrat que no han estat poques les veus que han demanat fer-ho, amb les mateixes mesures de prevenció que segueixen els ensenyaments no universitaris. A finals de juny, en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), la Secretaria d’Universitats i Recerca, els vicerectors de docència de les 12 universitats catalanes i l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) van consensuar un document que ja preveia un sistema híbrid o mixt durant la primera part del curs, a la vegada que es debatia si aquest model híbrid ha arribat per quedar-se. Amb tot, per ara les circumstàncies han imposat l’ensenyament a distància, amb poques excepcions.

6. Quan els estudiants van ser essencials

El darrer apunt d’aquest resum relacionat amb la pandèmia té de protagonistes als estudiants, perquè aquest any també hem descobert que els estudiants (com els metges, les infermeres, els zeladors, les caixeres dels súpers, els transportistes, els escombriaires i unes quantes professions més) poden ser essencials. Milers d’estudiants universitaris de l’últim curs de Medecina i d’Infermeria que van ser mobilitzats per donar un cop de mà en la lluita contra el virus, i també ho van ser milers d’alumnes d’FP de les famílies professionals de Sanitat i Serveis a la Comunitat, que van anar a treballar a hospitals i residències en el punt més àlgid de la pandèmia. També uns quants metges jubilats van tornar-se a ficar la bata per donar un cop de mà, des de la rereguarda, i el mateix pas endavant van els mestres jubilats, si bé en aquest cas l’administració no va saber –o no va voler– aprofitar aquest recurs.

7. El cost de la plaça escolar

El Pacte contra la Segregació Escolar hauria d’haver estat protagonista de 2020. No ho ha estat, o només ho ha estat a mitges, malgrat que l’any va començar amb l’escola concertada molt agitada perquè considerava que els esborranys dels decrets d’admissió i de concerts –dues de les pedres angulars del pacte que el sector concertat també havia subscrit– vulneraven algun dels principis que per ells són sagrats, com el de la lliure elecció del model educatiu, inclosa l’opció d’escola només per nenes o per nens. Van presentar milers d’al·legacions a tots dos projectes de decret, que passats els mesos segueixen sense veure la llum, segurament en part a causa de la pandèmia, que ha trastocat tots els calendaris. Se suposa que seran d’aplicació pel curs 2021/22, un any més tard del previst, la qual cosa els permetrà aparèixer a l’empara d’una llei orgànica, la LOMLOE, que va en la mateixa línia pel que fa al veto a la concertació de les escoles que segreguen per sexe. Pel que fa a l’educació primària, els 11 centres catalans que apliquen el model d’escola diferenciada tenen sis anys més de coll, ja que el TSJC els va donar la raó quan van recórrer la resolució del mes de maig del Departament d’Educació que els denegava el concert.

Del Pacte contra la Segregació pràcticament ni se’n va parlar quan es va complir el seu primer aniversari, que va coincidir amb l’inici del confinament del març. Però a mitjans de juliol es va presentar el que ha de ser una altra de les pedres angulars de la lluita contra la segregació: l’estudi sobre el cost de la plaça escolar, un complex estudi econòmic elaborat per una comissió d’experts coordinada pel Síndic, i que constata amb xifres el que més o menys ja era sabut: el sistema està infrafinançat (farien falta 1.164 milions per garantir la gratuïtat total) i hi ha un fort desequilibri en la distribució de l’alumnat, i que mentre la concertada rep, proporcionalment, menys recursos que la pública, la pública assumeix, proporcionalment, més alumnat vulnerable del que li correspondria.

8. Una nova llei educativa

La LOMLOE és, sense dubte, una altra de les notícies de l’any, malgrat que diuen que ja són masses lleis educatives (aquesta és la setena de la democràcia) i que, al cap i a la fi, bona part de les competències sobre educació són de les comunitats autònomes. Fa només uns dies la llei va obtenir el suport del Senat, després d’haver estat aprovada al Congrés. Entre les novetats, diverses que han irritat a un sector de l’escola concertada: la prohibició expressa de cobrar quotes obligatòries a les famílies, el veto a la cessió de sòl públic pels centres que no siguin públics o la prohibició de concertar els centres que segreguen per sexe. La llei també suprimeix el concepte del castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament i retorna als governs autonòmics la competència per decidir les llengües dels seus sistemes educatius, i a més els dona més marge per dissenyar el currículum, en especial en aquelles comunitats amb llengua cooficial, on els continguts bàsics es fixen al 50/50. També dona més eines per promoure l’educació inclusiva, si bé no elimina els centres d’educació especial, contràriament a la fake news que s’ha fet córrer amb insistència des de determinats sectors ideològics.

A les Illes Balears també està en tramitació la que serà la seva primera llei d’educació, amb el tema del català com un dels que aixeca més discrepàncies entre els diferents actors. Recentment s’ha presentat una plataforma ciutadana que demana que aquesta llei garanteixi, com a mínim, l’ús del català com a llengua d’ensenyament en la meitat de les hores lectives.

9. Reforma i integració de l’FP

Pas a pas i sense fer gaire soroll, la formació professional a Catalunya està vivint una transformació important, que neix de la llei d’FP aprovada el 2015 i que a poc a poc es va desplegant. Aquest any s’ha desplegat el pla pilot d’oferta integrada, que vol dir que els instituts d’FPI (formació professional inicial) comencen a impartir també els cursos del que es coneix com a FPO (formació professional per l’ocupació) que depenen del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). La idea és que aquests dos mons que fins ara s’han donat l’esquena col·laborin entre ells, a la vegada que s’ordena i s’afina tot el sistema de prospecció de necessitats de formació, de qualificació professional i d’acreditació de competències, qüestions que havien quedat tradicionalment en un segon pla. Al juliol es van aprovar els estatuts de la futura Agència Pública de Formació i Qualificació Professionals de Catalunya, organisme que hauria de posar-se en marxa abans que acabi la legislatura i en el qual estan representats l’administració, les patronals i els sindicats. A la vegada, els cicles formatius de grau mitjà i grau superior també es troben en ple procés de canvi, ja que s’ha aprovat la reforma que comportarà un increment d’hores de pràctica en empresa, apropant-los d’aquesta manera a l’FP Dual, una reforma que ha convençut a diversos actors, com aquest grup de directors de centres, però que també estat objecte de crítiques dels qui consideren que, d’aquesta manera, més que facilitar la inserció laboral, el que es promou és una submissió a la voluntat del mercat.

El Diari de l’Educació i El Diari del Treball, dues de les capçaleres de la Fundació Periodisme Plural, hem volgut participar d’aquesta transformació amb la creació del Diari de l’FP, un blog amb periodicitat setmanal (de moment) que vam estrenar a finals de novembre amb una entrevista conjunta als consellers d’Educació i Treball.

10. Islam a l’escola

Encara que testimonial, perquè només s’ofereix a dos centres de primària i dos de secundària, no deixa de ser una de les notícies de l’any el fet que, el curs 2020/21, per primer cop l’ensenyament de l’islam hagi entrat a l’escola pública. El conseller Bargalló ha obert la porta a altres confessions (se suposa que l’evangelisme i el judaisme li seguiran ben aviat), com a resposta a l’obligació legal de mantenir l’ensenyament del catolicisme. I de passada ha fet realitat una vella demanda de la comunitat islàmica, que ja s’havia cansat d’esperar que es complissin uns acords que es remunten al 1992 (segons els quals el currículum inclouria l’islam com a matèria optativa) i havia advertit que recorreria a la via judicial. A les entitats defensores del laïcisme la mesura no els ha agradat gens ni mica i no es van estar de criticar-la. Però el debat públic que haurien desitjat no s’ha produït, segurament perquè encara és una presència anecdòtica, però sobretot perquè la pandèmia i l’emergència educativa s’han endut tota l’atenció. Una mostra: entre els molts articulistes del diari, només Joan Maria Girona va voler dir la seva en un interessant article.

11. Tres decennis de les ciutats educadores

Entre les efemèrides de l’any, destaquem el 30è aniversari de l’aprovació de la Carta de Ciutats Educadores, una iniciativa impulsada en el seu dia per l’Ajuntament de Barcelona, sota la inspiració de Marta Mata, i a la qual, amb els anys, s’hi han anat sumant molts més municipis que comparteixen una mateixa visió de les ciutats com a espais de convivència i inclusió, fins a arribar a la xifra dels 500 municipis de 36 països que ja són membres de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). L’aniversari es va celebrar el 30 de novembre en un acte virtual organitzat per la Diputació i a la tarda en un de presencial de l’Ajuntament, i sobretot va ser l’excusa per posar al dia la carta, introduint valors o reescrivint aspectes que trenta anys enrere no formaven part de l’agenda, com la sostenibilitat, la diversitat o la governança, com a forma de manar molt més participativa i respectuosa amb la pluralitat.

12. Altre cop, la immersió en perill

Una de les darreres notícies de l’any ha estat la sentència de la sala del contenciós del TSJC, que ha estimat en part un recurs presentat el 2015 pel Govern del PP contra el model d’immersió lingüística a les escoles. L’alt tribunal ha dictaminat que el castellà no pot ser una llengua residual en l’ensenyament, i que per tant ha d’estar present en el 25% de les hores lectives, la qual cosa vol dir que, a més del mateix ensenyament del castellà, com a mínim una altra assignatura troncal s’ha d’impartir en aquest idioma. El Departament ha tret ferro a la sentència, ja que es pot recórrer i perquè considera que amb l’entrada en vigor de la LOMLOE el model d’immersió queda cobert jurídicament. En qualsevol cas, una part important de la comunitat educativa catalana ha expressat el seu rebuig a la decisió del tribunal i s’ha tornat a aplegar sota la plataforma Somescola.


Para más información: aquí

Aquest lloc web utilitza cookies perquè gaudeixis d'una millor experiència d'usuari. Més informació