logo.8.png

Sabies què?

Els joves que experimenten un trastorn psicòtic no sempre són capaços d’entendre o estan disposats a parlar del que els està passant. Llegir més...

Notícies

Augmenten els trastorns alimentaris entre els més joves de 16 anys i només les clíniques privades els ofereixen ingressos de llarga durada

31 de març de 2021

(Publicat al Diari Ara, 30 de març de 2021 per Gemma Garrido Granger)
El covid ha destapat casos de TCA però també ha limitat l'accés al sistema sanitari d'afectats i famílies.

La M. té 13 anys i pateix una anorèxia greu. El seu aspecte és el d'una nena de 10 anys perquè està desnodrida: només pesa 34 kg. En els últims vuit mesos ha ingressat dos cops a l’Hospital Sant Joan de Déu i la seva mare, la Núria Busquet, està desesperada. Denuncia que el sistema sanitari públic exclou la nena de rebre el tractament que necessita perquè no és prou gran per ingressar en una de les dues unitats de salut mental públiques, on només admeten persones més grans de 16 anys. Tampoc pot acollir-se a l'assegurança escolar que reduiria els costos per accedir a una clínica privada, on sí que internen els menors amb trastorns de la conducta alimentària (TCA), perquè aquest aval està limitat als alumnes a partir de tercer d’ESO. Ella encara fa segon. La seva recuperació, diu la mare, està encallada.

La Núria relata a l’ARA que la seva filla viu una indefensió total per la seva malaltia i en un llimb de recursos assistencials. “Si no fos per l’edat tindria recursos a l’abast, encara que fossin escassos. Ara només puc gastar-me uns diners que no tinc o esperar que faci 14 anys perquè pugui curar-se. I això últim seria gravíssim. És només una nena, no ha tingut ni la menstruació. Quantes vegades s’ha de desnodrir la meva filla perquè no puc pagar-li una clínica privada?”, explica a l'ARA la Núria, que ha fet un crit de socors a les xarxes socials per visibilitzar el seu calvari.

Per a ella està molt clar que el tractament que hauria de rebre la M. és un ingrés de llarga durada, les 24 hores del dia, amb teràpia psicològica i alimentació. Però aquesta opció terapèutica, explica la directora de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), Sara Bujalance, només existeix en el sistema sanitari públic per als més grans de 16 anys, i ja hi ha una llarga llista d’espera. “Només hi ha dues unitats infantojuvenils, la del Sant Joan de Déu i la de l’Hospital Clínic, que són altament especialitzades i per als casos més greus. Però el dispositiu no pot absorbir ingressos de 24 hores al dia més de tres mesos perquè els recursos són molt limitats”, relata la psicòloga. Alguns menors que surten d’aquestes unitats necessiten vigilància les 24 hores del dia i es queden en uns serveis de mitja estada que no estan pensats ni són accessibles per als més joves de 16 anys.

“Per als més petits només ens ofereixen hospitals de dia, que funcionen de 9 h a 15 h. Si empitjora només puc recórrer a un centre de curta durada d’un mes o un mes i mig. Després la tornen al centre de dia. Quan surt deixa de menjar altre cop”, explica la Núria. Segons el director mèdic de l'Hospital Sant Joan de Déu, Miquel Pons, el centre que ha fet seguiment del cas, és normal que les famílies plantegin un ingrés perllongat com a solució, ja que estan vigilades contínuament, però assegura que sempre és preferible fer un seguiment ambulatori, encara que el tractament s’allargui més temps. “Intentes mantenir-les a prop de la família i només fer els ingressos curts si escauen, però no només per no desvincular-la del seu entorn, sinó perquè el seu internament amb nenes més grans, que ja tenen conductes cronificades, pot fer-los reproduir hàbits o imitar-los”, detalla.

Hi coincideix Bujalance, que defensa que especialment en infants tan petits és essencial “modificar el mínim possible el seu dia a dia” i implicar la família en el tractament. “Ara bé, si evitar l'ingrés implica derivar a un recurs sanitari ineficient que no pot oferir el tractament que necessita, caldrà revisar-ho”, admet. En aquest sentit, denuncia que hi ha una falta molt greu de recursos que discrimina la salut mental. “El diagnòstic i derivació precoços són factors de bon pronòstic i si la xarxa comunitària funcionés bé no caldrien tants ingressos”, reconeix. La psicòloga lamenta que encara avui es facin els diagnòstics massa tard. El resultat: els afectats estan molt greus perquè no els han visitat o perquè al seu territori no tenen un referent sensibilitzat que derivi a l’especialista amb prou agilitat.
Falta de recursos i sensibilitat

La Núria denúncia abandonament del sistema sanitari. A l’agost la seva filla ja pràcticament no menjava i va contactar immediatament amb el seu CAP i amb l’ACAB. Estaven molt espantats. Tot havia començat l’any passat, quan la M. va dir als seus pares que volia fer-se vegetariana. A ells no els va sorprendre: és una nena apassionada pels animals. Per això es van assessorar i van fer-li una dieta “semivegetariana”, basada en verdures però encara incorporant alguns plats de carn i peix. És ara que reconeixen aquesta petició com un senyal d’alerta. Durant el confinament, i amb l’ànim que els estudiants no estiguessin asseguts tot el dia a casa pels efectes que podia tenir en ells el sedentarisme, l’institut els va demanar fer alguns plans nutricionals i d’exercici sobre el seu dia a dia. “I ella, que és molt competitiva i perfeccionista [característiques molt pròpies dels TCA], ho va portar a l’extrem”, explica la seva mare.


Per a més informació: aquí

Aquest lloc web utilitza cookies perquè gaudeixis d'una millor experiència d'usuari. Més informació