logo.3.png

Sabies què?

El consum i l’abús de substàncies poden desencadenar estats emocionals de risc i trastorns mentals. Llegir més...

Notícies

Laia Pineda: “Encara no hem entès prou bé que el joc és una necessitat vital”

09 de juny de 2021

(Publicat a https://educa.barcelona, 1 de juny de 2021 per Sandra Vicente)
Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, posa l’accent en la necessitat de consultar els infants i joves a l’hora de dissenyar els espais públics, per tal que garanteixin el dret al joc i a la vida comunitària

Aquest de 1 de juny es compleixen dos anys de l’aprovació del Pla de Joc a l’Espai Públic de Barcelona, una iniciativa que busca generar una ciutat jugable, al servei dels infants i joves. Des de llavors, la pandèmia ha canviat les nostres relacions i activitats i s’ha fet més necessari que mai tenir espais públics de qualitat que garanteixin el dret al joc i a la vida comunitària. Amb motiu d’aquest aniversari, l’Ajuntament de Barcelona celebra les jornades Ciutat Jugable: com es transforma Barcelona i la resta del món. En aquest acte hi participarà, entre d’altres, Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, ens que fa anys que realitza consultes als infants i adolescents per conèixer la seva opinió. Parlem amb Laia Pineda, que ens explica com ha de ser aquest espai públic i com hem d’escoltar els nens i nenes per fer-los partícips del disseny de les ciutats.


Amb la Covid s’està donant més importància a trobar-nos i fer activitats a l’aire lliure. Estan preparades, però, les ciutats per albergar el joc infantil o continuen estant molt pensades des de la perspectiva adultocèntrica?


Les ciutats han estat pensades i organitzades per donar resposta a les necessitats adultes, i això no es canvia de la nit al dia, tot i que hi ha més consciència de millorar les ciutats per deixar més espai al joc i a la mobilitat. I és que la planificació actual no només és adultocèntrica, sinó que està orientada a donar resposta a l’economia productiva i a les necessitats del transport privat. Volent introduir millores de trànsit, el que hem fet ha estat omplir les ciutats de cotxes i generar problemes derivats com la contaminació de l’aire o l’acústica. Hem arribat al punt que arribem a concebre l’espai públic com a perillós pels infants. La por i la necessitat de seguretat, que també són molt adultocèntriques, ens han fet delimitar i posar tanques a les àrees de joc infantil per preservar la seguretat. Encara avui el 60% de l’espai públic està ocupat pel trànsit rodat i, en lloc de fer ciutats més amables, ens hem dedicat durant dècades a generar espais específics per la infància.


Aquests espais infantils coarten les possibilitats del joc. Un adult les dissenya per dir als infants que juguin aquí i que juguin així.


El projecte Parlen els nens i nenes, de l’Ajuntament i desenvolupat per l‘Institut Infància i Adolescència de Barcelona, és una recerca sobre benestar subjectiu que ens ha permès parlar amb els infants perquè ens donin la seva perspectiva sobre com són aquests espais. S’ha fet evident que molts d’aquests parcs responen a franges d’edat determinades, que deixen fora els nens i nenes d’entre10 i 12 anys, amb ofertes de joc molt restringides. Han insistit molt en què allò que volen no són àrees de joc “xules” sinó que demanen un barri tranquil, on poder transitar, que sigui amable i amb espais de trobada, amb bancs i zones verdes. No es tracta, doncs, d’incrementar l’espai jugable, sinó de diversificar-lo.


En ciutats on el joc està delimitat pel trànsit, la contaminació i la sensació de perill, la solució sol passar per tancar-se a casa.

Si l’espai es percep com a perillós i els infants no troben allò que volen als carrers, sembla que l’opció més segura és quedar-se a casa, sí. Però no és la millor i no està a l’abast de tothom, perquè moltes famílies viuen en pisos molt petits, sense espai per jugar. Per això, l’espai públic és aquell que ha de fer de nexe, ha de ser allà on et toqui l’aire, el sol i et trobis amb iguals. D’altra manera, els nens i nenes es reclouen a casa i no els queda una altra que trobar-se a través de les pantalles.


Quins beneficis té el joc a l’aire lliure?

Encara no hem entès prou que el joc és una necessitat vital. Els infants es relacionen jugant, és el seu llenguatge, la seva manera de descobrir el món i, per tant, una via imprescindible per aprendre i socialitzar. Quan diem que el joc és un dret, ho és al mateix nivell que els altres i és imprescindible que els adults el garantim. El joc es pot donar a molts espais, però si és a l’aire lliure es vincula amb l’exercici físic. Han estat demostrats repetidament els beneficis del joc dinàmic; cosa que no vol dir que el joc tranquil no sigui important, però no pot ser l’únic. En l’enquesta sobre benestar subjectiu, queda una cosa molt clara: quan un infant passa molt de temps jugant a l’aire lliure està més satisfet amb la seva vida.


El fet de poder jugar a l’aire lliure també està relacionat amb altres factors, com tenir un nucli familiar que et pugui acompanyar al parc després d’escola.


Totalment. Una altra de les coses que ens deien els infants a l’enquesta és que volen passar més temps amb les famílies fora de casa. No només es tracta que els acompanyin al parc, sinó de passejar, implicar-se en les festes del barri… Tenen ganes de fer activitats, acompanyats dels seus adults. I és aquí on entren amb força les desigualtats socials, perquè aquesta disponibilitat és molt diferent segons la classe social, o si tens una família lligada a la feina o amb uns horaris incompatibles amb el temps de fora l’escola. Els alumnes amb més dificultats solen ser aquells que passen poc temps amb els seus referents familiars.


Quan parlem de ciutat jugable pensem en infants, però què passa amb els joves i adolescents? Hi pensem poc?

Quan mires les àrees de joc, veus que estan pensades per una determinada franja d’edat i que, efectivament, als adolescents se’ls dóna poca resposta. Tenim espais infantils i espais per persones adultes, com les terrasses dels bars, des d’on es pot vigilar què fan els nens i nenes. Però l’adolescència la tenim desatesa. Treballem per crear places i àrees de joc més diàfanes, no dins una balla, on infants i joves puguin trobar-se entre iguals. L’adolescència és una etapa en què necessiten molt socialitzar i no estar permanentment sota supervisió adulta. Per això, hem de repensar els usos de l’espai públic per respondre a les necessitats dels joves. D’aquesta manera, també podrem desmuntar una idea que tenim molt interioritzada, que ens diu que el binomi adolescents i espai públic és sinònim de conflicte. Els joves tenen dret a què els pensem en positiu: si l’espai estigués pensat per ells, tindrien resoltes moltes de les seves necessitats i veuríem que els conflictes no són més que expressions de malestar. No es tracta de fer-los fora dels carrers, sinó d’escoltar-los.
 

Com escoltem els infants i joves, doncs? Com participen i, sobretot, se’ls fa cas?

Malauradament, tot i que cada vegada hi ha més sistemes de consulta i més consciència, encara ho fem poc. Com és possible que quan es dissenya qualsevol producte de mercat es tingui clar que la satisfacció del client és primordial, però quan dissenyem un servei o espai pels infants i adolescents, no els preguntem què necessiten o volen? Ells i elles són els experts i saben què vol dir ser infant molt millor que nosaltres. A Parlen els nens i nenes vam entrevistar 4.000 infants i ens han donat moltes claus: tenen moltes propostes sobre com resoldre problemes i avançar millor cap al seu propi benestar. El quid de la qüestió és que s’han de saber adaptar les eines i la manera de preguntar.


En quin sentit?

Depenent de l’edat de l’infant, s’ha de preguntar d’una manera o una altra. S’han de crear espais de participació que els semblin atractius i s’ha d’ensenyar a participar. Hem de pensar que la majoria de canals de comunicació i participació estan dissenyats des de les necessitats adultes. El 34% dels infants ens van dir que no se sentien prou satisfets en com els escoltaven els adults. L’escolta adulta és l’element que més impacta en la satisfacció de la vida dels infants: quan se senten escoltats i saben que si tenen un problema seran atesos, són molt més feliços.


Quina ciutat i quin joc voldrien els infants?

En el procés de participació hi va haver unes 5.000 propostes i la majoria coincidien en tenir més zones tranquil·les, sense cotxes, netes i més verdes. Volen vida al barri, amb més activitats gratuïtes per fer en família, espais de trobada amb jocs de taula, equipaments públics a tots els barris… Necessiten i volen un veïnat amable, on coneguin els veïns, que els ajudin si tenen problemes i que no els vegin com un incordi si juguen a la pilota. En definitiva, necessiten veure’s com ciutadans; troben a faltar la vida comunitària.

    
Sobretot ara amb la pandèmia

La Covid ha posat blanc sobre negre problemes que ja teníem, però que s’han radicalitzat. Aquestes demandes van ser expressades abans de la pandèmia, però s’han accelerat els processos. Quan se’ns va demanar que ens quedéssim a casa, els turistes van marxar i els cotxes van deixar de circular, de forma natural, tots aquests espais públics van ser ocupats per infants. Quan els espais estan disponibles, s’ocupen; si no sortim més al carrer és perquè no ens sentim acollits.


Quines conseqüències tindrà al llarg termini la pandèmia pels infants i joves? Abans deies que necessiten que els escoltin, però durant el confinament no se’ls va escoltar gens.

El 47% dels infants contagiats són asimptomàtics i la resta tenen símptomes molt lleus. Amb això no vull dir que no ens haguem de preocupar, però hem d’entendre que les relacions són molt importants pels infants i joves i hem de fer el necessari per preservar-les. Una cosa és que els adults ens sacrifiquem, però els infants haurien de poder quedar-se al marge per preservar les seves necessitats i prevenir conseqüències greus en la salut mental. El seus temps i espais de trobada han estat molt alterats i hi ha joves que estan petant. Fa poc, estava a una reunió, com a mare, i discutíem sobre si s’havien de fer les colònies o no. Una mare va dir que si els adults havíem deixat de veure família i amics, els infants també se’n podien estar. Però no podem estar més equivocats: un any en la vida d’un infant no té res a veure amb un any adult; no és veritat que puguin estar sense veure els seus amics perquè es perden vivències que, si no les viuen ara, no les viuran mai. Aquesta època és clau per prevenir depressions i malalties. Si volem una bona cohesió social en el futur, hem de cuidar la infància.

I és que les conseqüències a llarg termini dependran de nosaltres. La desigualtat, la pobresa infantil o els problemes de salut mental ja se’ns estan manifestant. Si hi fem cas, tenim possibilitats de posar-hi remei. Encara som a temps d’entendre l’escola i l’educació en el lleure com a serveis essencials, no com a complements. Prevenir aquestes conseqüències és a les nostres mans i ho aconseguirem si encertem bé on posem els recursos.

Per a més informació: aquí

Aquest lloc web utilitza cookies perquè gaudeixis d'una millor experiència d'usuari. Més informació