logo.4.png

¿Sabías qué?

Está demostrado que el cánnabis puede afectar al cerebro de un joven que consume de forma continuada. Leer más...

Noticias

"Hay que ayudar a los jóvenes a llenar el vacío que deja la desconexión de las pantallas"

12 de Mayo de 2022

(Publicado en El Punt Avui, 11 de mayo por Núria Astorch Flavià)
CRISTINA LOMBARDIA: JEFA DEL CENTRO DE SALUD MENTAL INFANTIL Y JUVENIL DEL GIRONÈS-PLAN DEL ESTANY
La doctora Cristina Lombardía, especialista en psiquiatria infantil i juvenil, és la cap del centre de salut mental infantil i juvenil del Gironès-Pla de l’Estany de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS), càrrec que ocupa des del juny del 2019.

De què parlem quan ens referim a l’addicció a les pantalles per part d’infants i joves?
Cal diferenciar entre el consum abusiu i l’addicció. De fet, l’addicció a les pantalles no és encara reconegut com a trastorn. És un concepte que encara està en debat perquè molts especialistes defensen que hi ha una patologia dual; perquè no es fa addicte a la pantalla qualsevol persona, sinó que hi ha uns factors de risc. És a dir, que és un terme que usem molt en el llenguatge col·loquial però que està per definir. En tot cas, com a definició, seria aquell ús d’internet de forma exagerada en què s’esdevenen diverses característiques. Primer, la dificultat per controlar-ne l’ús; segon, la necessitat d’utilitzar-lo cada cop més, i, tercer, que, quan deixes d’usar-lo, apareixen símptomes molt importants d’irritabilitat, ira, malestar, etc., i a més té una repercussió en el funcionament social, acadèmic o laboral i familiar de la persona. Per tant, cal distingir entre l’ús abusiu de les pantalles, que el fan entre el 13% i el 20% dels adolescents, i l’ús addictiu, que n’afecta prop del 4%. Aquest tipus d’addiccions comencen amb un seguit de reforçadors positius, és a dir, és quelcom que produeix plaer però que, a llarg termini, qui controla l’activitat són els reforçadors negatius.

Quins són els factors de risc?
El més important és ser adolescent. Es poden passar una mitjana de quatre hores diàries en contacte amb internet, o bé amb joc o bé amb xarxes o amb accés a continguts. Entren dins d’un ventall amb molts apartats que cal tenir en compte perquè cadascun té molts riscos; perquè amb l’ús de la xarxa hi ha el ciberassetjament o ciberbullying, l’assetjament sexual, l’accés a informació sexual, pornografia...és a dir, que la xarxa és font no només d’un ús addictiu, sinó de moltes més coses.

Aquest elevat percentatge d’ús abusiu de les pantalles per part de l’adolescent és atribuïble a la pandèmia?
L’ús elevat ja hi era abans, però amb la pandèmia, com que un dels usos de les pantalles és per a la socialització, s’ha incrementat moltíssim perquè va ser la manera que els joves van estar connectats d’una forma sana. Segons un article de l’abril passat, el temps que els nens passen davant de les pantalles (mirant la televisió i jugant amb videojocs) ha passat de 2,6 hores al dia abans de la pandèmia a 5,9. Però la qüestió no és només que nens i adolescents passin moltes hores connectats, sinó el que passa quan estan connectats.

Quins són els signes d’alerta que s’han de tenir en compte?
Quan comencen a dormir menys; per sota de les cinc hores de son . Segon, el canvi en el funcionament social: deixa de sortir amb els amics, no vol fer activitats amb la família, és a dir, ja hi ha conductes de voler-se aïllar fora i dins de casa. I tercer, abandonament o postergació de les activitats acadèmiques i d’altres responsabilitats. També canvis en el caràcter, es mostren més irritables sobretot quan els posen límits i després que el fet d’estar connectat passa a ser el seu únic centre d’interès. Quan apareixen aquests signes pot ser encara una cosa precoç i s’hi pot fer alguna cosa.

Davant d’aquests signes d’alerta, què hi poden fer pares i educadors?
Quan detectes aquests signes, és important saber amb qui es connecta el teu fill, què fa en aquest espai de connexió i demanar ajuda a un professional perquè una de les coses que s’hauran de treballar és disminuir el contacte amb les pantalles en una persona que no té altres activitats per compensar. De manera que els professionals poden ajudar a buscar aquestes àrees que els adolescents han de fer per compensar el buit que els deixa; perquè aquest és el gran problema, que no tenen altres àrees o interessos als quals dedicar-se.

Sols, els pares, no se’n poden sortir?
Si se n’adonen i són capaços de posar un horari, un límit, i aleshores veurem fins a quin punt els joves estan enganxats. És molt difícil, però una de les exigències als pares és que facin una supervisió i un control dels horaris. Sabem que això és anar contra natura i que causa un malestar enorme al jove; primer, perquè li traiem una cosa plaent, i, segon, perquè el deixem amb un espai de temps amb el qual no sap què fer perquè no ha desenvolupat estratègies.

Ha comentat que durant la pandèmia l’ús de les pantalles va servir perquè estiguessin connectats i per socialitzar-se, però això no té els mateixos efectes en tots els joves.
Molts l’usen per socialitzar-se i aquesta part la mantenen. Els nois normalment les usen per accedir a espais lúdics i les noies, per a espais de socialització. Gairebé el 80% dels adolescents usen les pantalles d’una forma que podríem qualificar de “sana”, erò d’altres que poden fer servir el joc, que estan buscant informació contínuament sobre temes que els agrada...són moltes coses les que hi ha a internet. Cal tenir en compte que els joves que arriben a tenir problemes d’abús o d’addicció és perquè hi ha un fons previ. Joves que no tenen unes relacions socials amb iguals adequades, amb l’autoestima baixa, sense gaire èxit en la seva vida, amb fracàs escolar. Un seguit de factors de risc personals i relacionals.

Parlava del control dels continguts i dels horaris per part dels pares, què més es pot fer?
La supervisió és important,però s’ha de parlar amb ells, intentar comprendre’ls. Això és en termes generals,perquè quan ja hi ha el problema que estan massa enganxats ells no tenen gens la sensació que estan en una situació anormal o patològica. Cap jove no ho reconeix i que verbalitzen és que ho fan perquè volen, perquè ho fan tots els amics. És difícil que tinguin consciència que allò és un trastorn. D’aquí l’ajuda dels professionals, per treballar aquesta consciència i fer-los veure de quina manera els afecta. Quan detecten un ús abusiu, els pares ja han d’estar al cas per evitar-lo, i quan és addictiu, intervenir-hi.

Fins a quin punt és important la prevenció?
És importantíssima. Els pares han de pensar que informar els adolescents sobre els riscos d’usar internet no és suficient. Ha d’haver-hi una conducta de supervisió, de posar horaris de sortida i d’entrada a internet, una manera d’usar les pantalles, com ara fer-les servir en espais comuns, on els pares puguin observar amb qui es connecten i a què accedeixen, posar controladors si cal per saber a quins temes accedeixen a internet...em refereixo a temes sexuals, perquè és una qüestió molt preocupant. I que tot això es faci dins d’un diàleg i no des d’una tirania i d’una rigidesa, perquè això últim no funciona.

Molts joves es deuen tancar en banda.
De vegades hi ha una bretxa entre el que saben ells i que el sabem els adults. Hi ha nois que van néixer a l’època digital i coneixen l’ús d’internet d’una forma molt intuïtiva. I aquí els pares hem de fer un esforç per posar-nos al dia. Hi ha un estudi en què es va comparar Espanya, els Estats Units i Anglaterra i es va veure que els pares espanyols eren els que menys control feien sobre l’ús de pantalles dels fills i en canvi sí que controlaven més la dieta i els estudis. I això crec que és atribuïble al desconeixement respecte de la xarxa: hi ha bretxa digital.

Els pares hauríem de fer de model, però el cert és que passem moltes hores al dia amb el mòbil.
Exacte. I aquest és un altre dels aspectes de la prevenció. La prevenció comença per donar exemple ja des de petits quan els nens, a través de les neurones mirall, aprenen el que veuen. Per tant, els pares som els primers que hem de deixar el mòbil aparcat durant els àpats familiars, que tampoc no hi sigui quan mirem el televisor, no fer-lo servir de despertador. Els pares han de supervisar als fills perquè quan fan tasques ho facin sense el mòbil al costat. És complicat, però el que em preocupa més que l’ús exagerat d’internet és el contingut; perquè parlem de la quantitat, però l’important és què fan durant el temps que hi estan connectats, a quins continguts accedeixen.

Quins són els riscos del mal ús?
L’accés a continguts il·lícits. Per exemple, pornografia, missatges xenòfobs o missatges en contra de les diferents identitats sexuals. Fins al 36% dels joves espanyols consumeixen imatges pornogràfiques i el 32% penja imatges seves a la xarxa i poden ser mal utilitzades. També pot passar que adults es facin passar per menors, que contactin amb ells, agafin l’aparença d’un adolescent comprensiu i quan han establerts vincles passin a les cites o a intentar extorsionar-los a través d’una foto o d’algun missatge.

Són freqüents aquestes situacions?
No són casos rars. S’alerta sobre aquests riscos, però no hi ha dades concretes. Des de la pandèmia, han crescut moltíssim les taxes de trastorns de conductes alimentàries i les de les autolesions. En noies amb trastorns de conductes alimentàries, veiem que internet serveix per mimetitzar determinades conductes, per agafar consells, etc. I quant a les autolesions, internet s’ha convertit en una font sobre el maneig del malestar que generen. Després cal tenir en compte que hi ha patologies,e l trastorn de l’espectre autista (TEA) i el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), que poden estar associades a un ús inadequat de la xarxa.

I l’escola de quina manera pot ajudar?
L’escola, educant. El paper preventiu de l’escola i dels pares és captar què els passa als joves, qui està patint, qui té fracàs escolar, és a dir, treballar per la salut general i mental dels joves.

Els casos de joves enganxats a la xarxa són reconduïbles?
Sí, uns costen més que altres però són reconduïbles. Però hem d’ajudar els pares perquè tinguin un comportament en què no siguin ni molt tirans ni molt permissius, que els pares vagin els dos a l’una i que siguin exemple per als fills. S’ha de donar molta força als pares perquè sàpiguen que posar control a la vida dels fills generarà molt de malestar; han de ser conscients que no serà fàcil. I després hem d’ajudar els joves a construir l’espai buit que deixen aquestes activitats. I detectar què hi ha sota d’aquest comportament i treballar-ho per evitar una recaiguda. La conducta addictiva és la punta del iceberg.

Hi ha pares que poden pensar que això és una cosa de l’adolescència i que ja passarà.
Això és el que ens passa amb molts pares. Però això és una manera de deixar que el problema creixi i quan arriba l’edat adulta el problema no ha passat. Si els pares estan preocupats és quan han d’assessorar-se i buscar ajuda, perquè el jove no la buscarà.

Reconeguda en la seva especialitat
Va néixer a Avilés (Astúries) el 1962. Va estudiar medicina a Oviedo i va fer el MIR a Madrid. “Quan vaig acabar medicina, vaig estar tres anys treballant de traumatòloga, en trauma físic i mental. Després d’estar uns mesos a l’hospital de la Paz, a Madrid, vaig passar més de mig any a Anglaterra, en el Saint Mary’s Hospital amb la psiquiatra infantil Elena Garralda, que em va marcar força”, explica. Un any després d’acabar el MIR, el 1995, va venir cap a Girona. “A finals del 94 no sortien places de psiquiatria enlloc. Tots enviàvem currículums on fos. Un company, Javier Merino, havia vingut per Nadal a fer guàrdies a Girona i ens va parlar dels canvis que es volien fer. Vaig provar sort i el maig del 1995 vaig començar a treballar aquí. Va ser un moment interessant pels recursos i pel nou model que es van desplegar”, hi afegeix. La doctora Lombardía és una de les primeres psiquiatres de l’Estat a les quals li ha estat reconeguda l’especialitat d’infanti i juvenil. Després de 60 anys de reivindicacions, el govern espanyol va aprovar, l’any passat, aquesta especialitat. “Durant molts anys va ser la germana pobre o petita de la psiquiatria i ara finalment se li dona la importància que es mereix”, afirma, satisfeta.

Más información: aquí

Aquest lloc web utilitza cookies perquè gaudeixis d'una millor experiència d'usuari. Més informació